El nou Estatut de Catalunya, 12 de juny de 2006, en el seu Article Primer del Títol Preliminar, diu:-“ Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional bàsica". Rebent, d’aquesta manera, diguem-ne disfressada, la condició de Nació. El 13 de setembre de 2009, es celebra a Arenys de Munt el Referèndum per la Independència, que és l’inici del camí de Catalunya, cap a un altre estatus. És un camí que els catalans enceten sols, i que sembla caminaran sols. Son per això insolidaris amb balears i valencians?. Vol dir que han deixat de creure en els Països Catalans?.
La Constitució Espanyola, 1978, en els seu article 145/1 diu:-“ En ningún caso se admitirá la federación de comunidades autónomas”. És una obvietat que la redacció d’aquest article era la reacció cap al article dècim del projecte d’Estatut del País Valencià de 1975, conegut com “Estatut d’Elx” :-“...[el País Valencià] Podrà també arribar a federar-se [en Catalunya i les Balears] si el Parlament Valencià ho aprova i el poble ho ratifica en plebiscit per majoria absoluta”, de igual manera el “Estatut Provisional d’Autonomia del Consell Democràtic del País Valencià”, 1976, en el seu article vuitè també arreplega aquesta possibilitat:-“...El País Valencià podrà arribar a federar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes Balears si l’Assemblea de la Generalitat ho aprova i el poble ho ratifica en plebiscit per majoria absoluta”. El 26 de juliol de 1979 una assemblea de intel·lectuals catalans signaren el “Manifest de Sarrià”, que deia:-“ L’estatut de Sau, malgrat que per imposició de la Constitució no reconeix drets bàsics del nostre poble, és acceptable com a via per a arribar al ple exercici de l’autodeterminació i de federació dels Països Catalans”.
La Constitució imposa unes regles del joc, manegades per a que l’Estat espanyol sigui el guanyador. Clar, el Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià units, son un perill per la unitat i la pervivència del propi Estat. Tots tres països es constitueixen en comunitats autònomes, sense cap vinculació entre elles. Evolucionen per separat. Catalunya és governada per CIU, partit catalanista, durant 23 anys. Desprès de dues dècades de govern nacionalista, apareix una generació de ciutadans formats culturalment com catalans. Mols fills i nets d’immigrants, es senten catalans. El País Valencià i les Illes Balears, per contra, son governades per partits d’àmbit estatal, PSOE i les seves marques autonòmiques i pel PP. Al País Valencià, a pesar de la LUEV, “Llei d’Us i Ensenyament del Valencià” el jovent és educat, majoritàriament, en castellà i format com a regionalista. Els fills i nets d’immigrants, i d’autòctons, estan formats políticament i culturalment com a espanyols que pertanyen a una determinada regió amb una llengua pròpia, que sols ells parlen. Al sortir de la comunitat autònoma aquesta llengua no val per a res. A tot açò afegim que la televisió autonòmica emetet, majoritàriament, en castellà quedant la llengua autòctona en un humil segon pla.
L’Estat, amb les seves regles del joc, ha arraconat i diluït l’esperit nacional de balears i valencians. No obstant a Catalunya, per la seva peculiaritat, l’efecte a sigut el contrari. El revifament cultural català a empaitat als joves arraconats de les balears i valencians a descobrir que no estan sols, que en altres territoris parlen, escriuen i canten amb la llengua comuna, el català (gràcies a les emissions no oficials de TV3) . A pesar dels entrebancs i del escàs, per no dir nul, recolzament dels executius autonòmics, tan a les Illes com a València, floreix la cultura en català. L’efecte català s’escampa. La cultura comuna ens uneix, altra vegada.
A pesar d’unes regles de joc manegades, a pesar de tenir-ho tot en contra, els elements que aglutinen als tres països segueixen actius. És evident que cadascú te que fer el seu camí, aquestes son les regles, per al final tornar a convergir.
Toni Pont Sifre.
