Des d'Altet em dirigeixo cap a l'antic Camí de Castella, actualment reconvertit en autovia. A l'inici de la via tope amb un cartell de color vermell que diu "Camino del Cid" tacat amb gotes de pintura blanca. De sempre a Elx s'ha conegut aquesta via com el Camí de Castella, un terme encara en ús popular. Això del "Camino del Cid" és una modernitat que no té cap sentit. És veritat que el Cid va estar a Elx però no procedent de Castella. Vingué de terres murcianes després de renegar del seu rei, seguint després per la costa travessant les muntanyes de Tàrbena, abandonat així la mítica Il·licitània i entrant en la màgica Diània, seguint després camí cap a la ciutat de València.
Abstret amb aquestes reflexions arribe a les Cases de Alenda on m'uneixo a l'autovia que ve d'Alacant coneguda pels alacantins com "Carretera de Ocaña". Per als il·licitans segueix sent el camí de Castella. Prop, a mà dreta, queda la Cova de Sant Pasqual, sant d'origen aragonès que va passar part de la seva vida a les terres del Vinalopó i traspassà a Vila-real. Al mes de maig en el lloc de Orito se celebra la romeria de Sant Pasqual, la més tradicional i arrelada de tota l'antiga Governació d'Oriola. Desconeguda per la resta del país, oculta darrere de la exaltada i artificiosa romeria de la Santa Faç.
Arribe a Petrer, l'últim poble del Regne de València, després ve Sax, el primer poble del Regne de Castella. Actualment les dues viles pertanyen a la demarcació provincial d'Alacant i per tant a la Comunitat Valenciana. Seguisc viatge per la València afegida. Passe per la vora de Villena, travessant el túnel, una estona després un cartell verd m'avisa que entre en terres de l'actual Castella la Manxa. No triga molt a fer-se visible la inconfusible silueta del castell i vila d'Almansa. Recordo com l'avi Rafael, el iaio de la meva dona, alacantí d'arrel, deia: "Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança". L'avi utilitzava la dita com a referència al temps atmosfèric, concretament al vent sec de ponent. No sabia, o així ho crec jo, de la derrota d'Almansa que va ser l'origen de la dita.
L'autovia voreja Almansa. Agafe la carretera de Saragossa, un altre cartell verd m'avisa que torne a estar a la Comunitat Valenciana. Aiora en rep amb el seu castell conquistat per Jaume I i cedit després, pel tractat d'Almizra, al seu gendre Alfons de Castella. Al 1281, després de la mort del conqueridor Alfons de Castella, llavors ja com a rei, en el pacte de Campillo va cedir la vila i comarca al seu cunyat, Pere el Gran. Integrant-se d'aquesta manera definitivament al regne de València.
A l'horitzó s'albiren dues xemeneies, a poc a poc en vaig aproximat a la central nuclear de Cofrents. Recordo la militància antinuclear a la meva joventut. A la capçalera del llit havia un cartell de "Nuclears?. No gràcies ", al costat del conegut pòster del Che Guevara. Déu, quina època!. Llavors defensava l'energia solar i l'eòlica, que considerava netes. Ara, amb el pas dels anys, no m'agraden els grans camps solars ni els eòlics. No estic en contra d'aquestes fonts d'energia, rebutge el negoci de les grans empreses sobre un bé comú. L'energia és neta, el que no és net són els interessos econòmics i el poder polític de les grans multinacionals.
Creue el riu Cabriol. Desprès d'una pronunciada costera arribe al pla, deixe el Regne de València, però continue en la Comunitat Valenciana. Estic a la Plana d'Utiel. Aquesta comarca va ser afegida al País Valencià per la divisió provincial de 1833. Des d'aleshores, juntament amb Villena i Sax forma part de la València afegida. Sembla, segons les estadístiques, que han assimilat la seva condició de terres valencianes. No obstant això, penso que qualsevol dia hauran de triar si volen ser valencians, amb l'acceptació de Llengua Catalana inclosa, o tornar a Castella. Només a ells els correspon decidir el que són i el que volen ser.
Des d'Utiel, continue direcció cap a Saragossa. Poc després de Sinarcas, un altre cartell verd m'avisa que torne a ser en terres de l'actual Castella la Manxa. Al cap d'una estona un altre cartell, també verd, m'informa que tornem a entrar a la Comunitat Valenciana, i en aquest cas també al Regne de València. Inicie una prolongada i vertiginosa baixada, en un curt interval de temps passe de la cota 1090 a la de 700 de la Vega de la vila de Ademús. La carretera sobrepassa la vila, com el meu destí és Castielfabib continue per la N-330, pel marge dret del del riu Túria. Al fons de la vall es veu la verda horta d'Ademús. Poc després de creuar el riu en una cruïlla prenc direcció cap a Conca. Poc desprès continue per una carretera comarcal que voreja el riu Ebrón Un sentiment d'enyorança m'envaeix. La carretera i el paisatge en transporta a les Comarques Centrals del País Valencià dels anys 1970 i principis del 1980. Paisatges verges, cap construcció que alteri la vista, carretera estreta i poc transitada. Tota una experiència en aquest principi del segle XXI.
Publicat a Relats en Català.
